Hi ha dies en què Catalunya s’entén millor caminant per un carrer estret que consultant un mapa, i jo ho vaig descobrir gairebé sense voler. Mentre buscava una excusa per escapar de la ciutat, vaig topar amb una llista que parlava dels 10 Pobles mes bonics de Catalunya, i em va agafar aquella curiositat que només tens quan saps que el cap de setmana demana aventura.
L’aire de la costa, les muntanyes que s’obren al Pirineu i aquella llum que canvia segons l’hora em van portar a fer un recorregut que encara recordo amb olor de fusta humida i pa recent fet. Si t’hi animes, prepara’t per fer poc cas del rellotge i molt dels instints.
TOP 10 pobles més bonics de Catalunya, una tria molt difícil
Aquí tens deu pobles que m’han deixat empremta. Si t’hi deixes portar, segur que algun també et mirarà de reüll.
Peratallada
A Peratallada hi vaig arribar una tarda radiant i això encara feia més intens el contrast de pedra daurada que té a tot arreu. Els carrers semblen un laberint fet a mà, i t’ho dic perquè jo hi vaig perdre la noció del nord al minut dos.
De tant en tant sentia l’olor d’un guisat que sortia d’alguna cuina, i em venien ganes de trucar a totes les portes. A la plaça principal, el temps s’arrossega sense pressa, i mirar com passa la gent és quasi un espectacle.
Si t’hi asseus una estona, veuràs com la llum juga amb cada racó.
Rupit i Pruit
A Rupit i Pruit la humitat del bosc es confon amb el fum de les xemeneies, i és difícil saber què fa més ambient. Travessar el pont penjant sempre m’ha fet una mica de respecte, però et prometo que la gràcia és deixar-se balancejar.
El poble té aquell silenci que sembla pactat entre veïns, com si tots haguessin decidit parlar fluixet per no espantar la màgia. Les cases encaixades a la roca semblen a punt de desprendre’s però aguanten com si res.
Aquí vaig tornar a recordar que els 10 Pobles mes bonics de Catalunya tenen una manera pròpia de mirar-te.
Pals
A Pals tot té gust de blat i mar, encara que no mengis res. El color de la pedra canvia segons l’hora, i hi ha un moment al capvespre en què el poble es torna d’un daurat tímid que enamora. Vaig pujar fins a la torre per veure els arrossars i entens, només en mirar-los, per què aquí la terra és gairebé un personatge més.
Els carrers estrets tenen aquella sonoritat pròpia: passes, murmuris, algun gat que protesta. És un lloc que convida a caminar sense ruta, com si ja sabés on vols arribar.
Beget
Arribar a Beget és com aparèixer en una postal antiga. El riu baixa clar i fred, i només sentir-lo ja et baixa el ritme cardíac. Quan travesses el pont de pedra tens la sensació d’haver canviat de segle, i això ho dic sense cap exageració.
La església romànica sembla massa gran per un poble tan petit, però encaixa d’una manera estranya i preciosa. L’aire fa olor d’herba mullada, i si t’hi quedes prou estona sentiràs passos, veus i fins i tot alguna cassola obrint-se a una cuina llunyana. Tot és petit, però enorme alhora.
Tossa de Mar
A Tossa de Mar em va sorprendre una cosa: la llum sembla feta expressament perquè surtin bé les fotos. Els colors són més intensos, el blau més blau i fins i tot el soroll de les onades sembla editat. Passejar per la Vila Vella al vespre, amb les muralles il·luminades, és d’aquelles coses que no expliques bé fins que algú ho veu.
L’olor de sal enganxada a la roba fa de recordatori que la platja és aquí mateix. I sí, és turístic, però també té racons que no s’obliden.
Santa Pau
A Santa Pau vaig arribar després d’una pluja fina i el poble feia olor de llenya humida i bolets, aquella combinació que només trobes a la Garrotxa. Les porxades de la plaça tenen una llum tènue que m’encanta, com si sempre fos a punt de començar un mercat.
Els volcans que l’envolten donen un aire gairebé teatral al paisatge, i caminar pels voltants és com trepitjar un antic escenari natural. Aquí el temps passa d’una manera estranya: lent quan hi ets, ràpid quan marxes. És d’aquells llocs que et queden enganxats.
Castellar de n’Hug
A Castellar de n’Hug l’aire és tan fresc que sembla filtrat. Les Fonts del Llobregat bramen amb una força inesperada, i quan t’hi acostes la remor t’omple el cap com si no hi pogués cabre res més. El poble, petit i clar, s’enfila entre muntanyes amb una naturalitat impressionant.
Caminar pels seus carrers estrets té un punt de rialla involuntària, potser perquè tot té una mida reduïda però una personalitat enorme. És un lloc on la natura mana, i tu només l’acompanyes.
Montsonís
Quan vaig arribar a Montsonís, l’aire feia olor de llenya i terra seca, i vaig entendre que aquí la calma no es demana: et cau al damunt. Les pedres del carrer escalfades pel sol fan un soroll sec sota les sabates i, si t’hi fixes, cada porta sembla explicar una història mig oblidada.
El castell domina tot el poble, silenciós però ben viu, i caminar-hi al voltant em va fer pensar que potser aquí encara s’hi poden escoltar passos antics.
Aquesta primera parada ja em feia sospitar que allò dels 10 Pobles mes bonics de Catalunya no era gens exagerat.
Cadaqués
Cadaqués és un mirall de llum: tot rebota, tot brilla, tot sembla acabat de rentar. Els barrets volen quan bufa la tramuntana, i t’ho dic després d’anar perseguint el meu entre dues terrasses. Les cases blanques i les portes blaves fan una harmonia que no sembla real.
Quan camines fins a Portlligat, la calma es torna gairebé líquida i entens per què tants artistes s’hi quedaven més del previst. Aquí vaig pronunciar per tercera vegada mentalment allò dels 10 Pobles mes bonics de Catalunya, i encara em vaig quedar curt. És un lloc que et mira i et contesta.
Besalú
A Besalú el pont et rep amb aquella actitud de “ja sé que et sorprendré”, i ho fa. Creuar-lo és com entrar en un relat medieval, amb la llum filtrant-se entre les pedres i el murmuri del riu que acompanya. Les botigues petites tenen olors diverses: sabó, cuir, pa acabat de fer.
Entre carrerons vaig perdre el compte de quants arcs, portalades i detalls vaig mirar. És un poble que es visita amb els ulls i també amb les mans, perquè tot convida a tocar-ho, a comprovar-ho, a sentir-ho.
La nostra reflexió sobre els nostres 10 pobles més bonics de Catalunya
Cada poble m’havia deixat una olor, un soroll, una textura a la memòria, com si algú m’hagués anat omplint les butxaques amb petites proves que la bellesa no sempre fa soroll. Potser és això el millor d’aquests indrets: que no t’exigeixen res, només que hi siguis.
I si algun dia et decideixes a recórrer-los, fes-ho amb temps, amb gana i amb aquella curiositat una mica infantil que fa que cada cantonada sembli una sorpresa. T’asseguro que algun d’aquests pobles et farà pensar que potser hi voldries quedar-te més dies.