Vaig decidir celebrar el meu aniversari al Can Fortuny i la veritat és que molt bé. Està just a la plaça major de Centelles; el lloc té el seu rotllo i a sobre el tema cotxe és un descans, perquè hi ha un parking públic gegant a uns cinc minuts caminant i no t’has d’atabalar buscant lloc per allà al mig.
Hi vaig anar ara a finals de novembre, que ja començava a fer aquell caloret de tardor-hivern, i ens vam llançar de cap al Menú Tradició. Són unes 12 elaboracions, que es diu aviat, però t’atipes segur. El xef és en Gerard Fortuny i el que fa mola perquè és la cuina de tota la vida, la que ens agrada, però “repassada” o reinterpretada, saps? Té aquest punt modernet però sense que et quedis amb gana o no sàpigues què estàs menjant.
L’experiència gastronòmica a Can Fortuny
Entrants
Per començar ens van portar un consomé d’escudella i carn d’olla que, sincerament, ens va donar la vida; estava boníssim i tenia aquell gust de casa que s’agraeix quan comença el fred. A més, ens van oferir provar un pa que fan ells mateixos acompanyat de tres tipus de mantegues (costava 10€ l’extensió) i la veritat és que va ser un encert total perquè les mantegues eren brutals.
Després va arribar el torn dels entrants, que ho serveixen d’una forma súper xula sobre una branca. El bunyol de bacallà ens va encantar, súper cremós per dins i amb molt de gust; i l’oliva a l’Espinaler també ens va flipar, perquè la textura de l’esfera està molt aconseguida i et deixa tot el gust a la boca de cop. També hi havia una coca de recapte amb anxova de l’Escala on la barreja de l’anxova amb la verdura estava clavada. Finalment, l’esfera de sobressada va ser com una bomba, una explosió de sabor que ens va deixar amb ganes de més. En general, uns entrants molt ben pensats i amb producte del bo a Can Fortuny.
Plats principals
Després dels primers, la cosa va seguir pujant de nivell amb els principals. Vam tastar el caneló rostit de cérvol amb foie i salsa Perigord i, de veritat, estava brutal; tenia un gust intens, d’aquells que et omplen la boca, i la combinació amb el foie mai falla. També ens van portar un arròs sec de pagès amb llebre i tirabecs, que el serveixen directament a la paellera per a dos; l’arròs estava al seu punt i la llebre li donava un toc de caça molt autèntic que ens va agradar molt.
A part de la carn, també ens vam portar el rap, que estava molt bo i se notava que el producte era fresc, però el que realment ens va deixar descol·locats va ser el coulant de vedella. El fan a baixa temperatura amb una salsa de Pedro Ximénez que li queda de conya; la carn es desfeia sola, literalment, no calia gairebé ni mastegar. Va ser d’aquells plats que gaudeixes fins a l’última gota de salsa, sense complicacions però molt ben executat.
Els postres
Us explico el final de la festa a Can Fortuny perquè la veritat és que amb els postres es van lluir bastant. Ens van portar tres coses i mira que jo ja no podia més, però hagués estat un pecat no tastar-ho tot.
Primer va caure el pijama reinventat. Saps el pijama de tota la vida? Doncs no s’hi assemblava gens visualment però de gust… buf. Portava com un lingote que juraria que era un tocinet de cel que es desfeia a la boca, una passada. Després hi havia un altre postre de xocolata que ara mateix no em surt el nom, soc un desastre, però el que em va flipar de veritat va ser la textura de la fulla que portava a sobre; era súper cruixent i li donava el punt perfecte.
I per rematar-ho, ens van treure uns petit-fours. Eren com uns caramelets tous, d’aquells que quasi no cal ni mastegar, de molts sabors diferents. No te’ls sabria dir tots ara mateix, ja que fa un parell de messos que vaig, però recordo que em van encantar.
La meva opinió sincera sobre Can Fortuny
Abans d’acabar, us haig de demanar perdó; és la primera vegada que m’arrenco a escriure una ressenya gastronòmica al blog i, entre el vi i la bona xerrada, se m’ha anat el sant al cel i se’m va oblidar fer fotos a tots els plats. Un desastre, ho sé, però tenia tantes ganes de compartir-ho amb vosaltres que no podia callar-m’ho; Can Fortuny és d’aquells llocs que realment val la pena provar un cop a la vida.
Si sou de menjar quantitats industrials, ja us dic que no sortireu rodolant, no és d’aquells llocs on t’atipes fins a explotar, però la gràcia és una altra: gaudir de plats súper elaborats amb uns sabors d’aquests que no es troben a qualsevol lloc. I el servei, de veritat, és de deu; els cambrers sabien de què parlaven i ens van explicar cada plat amb un detall que et deixava amb la boca oberta. Només em queda felicitar a tot l’equip de Can Fortuny pel curro que fan. Estic desitjant tornar-hi aviat, aquesta vegada amb la càmera a punt, per explicar-vos la segona volta amb pèls i senyals.